Atenció, perquè feia quasi quinze anys, quinze, de l’última exposició consagrada als fons que custodia la Fundació Valentí Claverol. Va ser el 2007, i sota el lema La mirada fràgil, potser ho recorden, es va projectar a la sala de Govern una sensacional col·lecció de pel·lícules fins aleshores inèdites rodades per la nissaga de referència de la fotografia andorrana del segle XX. Però és que per trobar l’última exposició estrictament fotogràfica ens hem de remuntar encara una mica més, fins al 2005, quan la fundació CaixaBank i l’ambaixada espanyola van reunir sota el títol L’Andorra dels anys 30 i 40 el que essencialment era una col·lecció de retrats que repassaven els orígens de l’Andorra d’avui a partir dels rostres dels nostres padrins.

És cert que per les comunals del 2011 i del 2015 el Comú de la capital va exposar al Centre de Congressos una desena de fotografies que evocaven les eleccions del 1933, les primeres amb sufragi universal masculí. Però allò era més aviat un tastet. I el resultat és que per a les generacions nascudes posem que a partir del 2000 Claverol és poc més que un nom que de tant en tant surt al crèdit de les fotografies que il·lustren algun llibre de text.

Per això és especialment oportuna la iniciativa del Comú d’Andorra la Vella, a quatre mans amb la Fundació Valentí Claverol, a partir de dissabte a La Llacuna: una retrospectiva amb tots els ets i uts que, sota el lema El batec d’un poble i comissariada per Carme Soler, exposa una quarantena llarga de fotografies en mitjà i gran format que repassen l’evolució d’Andorra la Vella –i per tant, del país– entre els anys 30 i els 70, amb la plaça Benlloch com a epicentre d’aquesta gran transformació. L’exposició s’allargarà fins al setembre, amb el legítim objectiu que agafi com a mínim l’inici del curs escolar i inclou la projecció de dos minuts de pel·lícula sobre una pantalla gegant.

Però anem al tall: què hi veurem, a El batec d’un poble? Sobretot, diu Carme Soler, l’esforç de Valentí Claverol (la Seu, 1902-Escaldes, 2000) per dignificar, per passar pel sedàs poètic de la seva càmera el brutal canvi que Andorra va començar a experimentar a partir dels anys 30. Dividida en sis àmbits, l’exposició arrenca amb Territori i barris, passeig per una Andorra essencialment rural, que viu del camp i del bestiar, amb carrers de terra i horts al costat de cada casa, on l’arribada d’un automòbil, no diguem d’un autobús, era notícia de les grosses, i conclou amb El somni conquerit: el boom econòmic dels anys 50 i 60 va immediatament seguit d’un boom demogràfic i també urbanístic que canvia la pell de la capital. Es completa la trama urbana, botigues i comerços colonitzen els baixos dels edificis i canviem el cultiu dels camps pel cultiu del turisme. Entremig, Instants de vida, amb un grapat de fotografies del fons Bordalba, adquirit fa un decenni llarg per la Fundació Valentí Claverol i que són les més antigues de l’exposició; Festa major, la cita màxima del calendari tradicional, quan emigrants i expatriats tornaven temporalment a casa i amb el ball del contrapàs que marca el punt àlgid de la festa convertit en imatge de l’exposició, i Anys 30, viatge visual al punt de partida de tot plegat a partir del rovell de l’ou, la plaça Benlloch, on s’instal·len Fhasa, el primer Banc Agrícol, la policia, Correus i la Poste i la primera farmàcia i on, anys més tard, el mateix Valentí  Claverol hi obriria la primera botiga de fotografia, als baixos de Casa Molines.

El batec d’un poble és, ja ho hem dit, l’obra d’un artista que veia bellesa, coratge i poesia on altres abans que ell havien vist pobresa i atavisme. Un mirall que reflecteix una Andorra austera, humil i en blanc i negre que avui és fàcil, molt fàcil enyorar